Diumenge, 22 de gener
La paràbola de Jonàs
Joan Barril
Feia setmanes que negociaven. En aquell estrany país, ple d'odis antics, d'avis sense venjança i de predicadors radiofònics sense vergonya, les negociacions s'havien convertit en una pràctica crònica. Govern i oposició i uns quants suposats aliats, no se sap si de la raó, de la passió o de la confusió, estaven tancats amb una sola joguina en sales de sostres alts i decoracions més pensades per a l'amor que per al desacord. Deien que negociaven, però en realitat es rabejaven en les seves pròpies paraules i es deixaven ser en el menyspreu i en la ignorància del món real. Potser per aquest motiu feia tantes setmanes que s'estaven reunint per separat o junts, intercanviant-se papers i alcoves, cantant en clau de fa el que s'havia escrit en clau de sol, omplint tots els cendrers oficials amb la cendra i el fum que havien prohibit a alguns ciutadans. I, naturalment, tot plegat amb les finestres tancades. Per si de cas el poble d'aquell estrany país els veia les intimitats o, encara pitjor, per si de cas ells, els negociadors, s'adonaven per fi que els seus ciutadans passaven del vodevil i els giraven l'esquena.En aquestes negociacions estaven els que manaven i els que aspiraven a manar més quan de cop i volta va sonar el telèfon a totes les sales dels sostres alts i els resultats baixos. "¡Senyories, presidents, portaveus: obrin les finestres i mirin cap al riu. No perdin temps!" I allà hi havia, naturalment, la balena.
Hi ha moments en què els animals s'avancen a la història i es converteixen en signes del futur. Premonicions malastrugues o auspicis de felicitat es troben sota les ales dels cignes o a les entranyes dels peixos, en l'udol dels llops o en l'insòlit silenci de les granotes o els grills, en el salt de la vicunya o en el vol rasant de les orenetes. Una balena, l'animal més gran de la Terra, s'havia posat a respirar sorollosament davant de les finestres de tanta reunió inútil i els negociadors, amb els colls blancs descordats i el cansament que implica vèncer el contrari per cansament, miraven l'espectacle d'aquella bèstia inofensiva que potser els estava recordant que per gran que sigui l'oceà sempre hi ha llocs en els quals deixar-se ser en l'amistat.
Així ho va fer la balena. Els negociadors van seure a la terrassa de les seves habitacions tots junts. Ja no pensaven a vèncer sinó a relaxar-se. ¿Havien de ser més animals que aquella plàcida balena que estava inventant nous camins? ¿Que potser la vida a terra ferma no ve d'antics rèptils aquàtics que van colonitzar la superfície sòlida de les platges i les valls? Un dels negociadors, potser el més irritable i el menys dúctil de tots ells, va prendre la paraula i va dir: "Recordo de quan era petit un llibre il.lustrat que parlava d'una balena en un riu. La balena havia arribat a l'últim llac d'un riu tranquil. Una esllavissada de roques li havia barrat el pas per tornar al mar. A la ribera, un home gran que es deia Jonàs Segon vivia en una cabanya de la caça, de la pesca i de la fusta. Amb el temps es va fer amic de la balena. Seia a l'embarcador i la balena, amb la seva veu gutural, li explicava les meravelles dels oceans.
De mica en mica la balena es va anar adaptant a la petitesa del llac i també va reduir de mida i es va fer al seu torn petita i va aprendre les paraules del vell del llac, i el vell del llac va fabricar una mena de trompeta de la qual sortien sons aquàtics amb els quals cridava a sopar la seva amiga balena. Va arribar un moment en què la balena enorme dels primers mesos havia quedat reduïda a un parell de pams. Va ser aleshores quan el vell del llac la va convidar a pujar a la superfície i la va instal.lar en una peixera per viure amb ella i conversar-hi".
Arribats a aquest punt, els portaveus, les senyories i els presidents ja no estaven pendents de les seves negociacions. "¿I què va passar després?", es preguntaven.
"Doncs el que va passar va ser que, una nit, la balena disminuïda li va demanar al vell que la tornés al mar perquè tard o d'hora hauria de tornar a créixer. I el vell la va carregar a l'esquena. Va pujar al primer tren que anava a la costa i allà, en una platja deserta, es va acomiadar de la seva amiga balena. La bèstia va arribar a l'aigua i va començar a créixer lentament. I Jonàs Segon va entendre que de vegades s'ha de reduir per posar-nos a l'altura de l'altre. I que de vegades s'ha de cedir per deixar que les coses segueixin el seu curs natural de creixement".
Van tornar a seure a negociar i en un parell d'hores van arribar, finalment, a un acord. Quan després de la firma van tornar a sortir, a mirar al riu, la balena ja no hi era.
El Periódico/22-1-2006