notes de color

Cromet de conte

LA CASA DELS ESPERITS

Son les onze. Un lleu moviment espasmòdic mou la meva cella glaçada per la fredor de la tomba. Els meus vells ossos comencen a moure’s sense la carn necessària per fer-ho. Moc una mà escoltant l’inevitable cruixit del cuir vell, amb la intenció d’empènyer la pesada trapa de la cripta. M’aixeco. Miro sense ulls a les òrbites, la foscor de la meva llar eterna. Escolto sense orelles el silenci del meu descans.
Dret al cementiri miro sense l’afectació d’un viu les flors abandonades dels morts temps oblidats. No hi ha lloc al record pels esperits com jo, més en cas d’haver-n’hi, de ben segur se’ls gelaria l’ànima.
Amb moviments espasmòdics avanço penosament pel bosc nocturn d’un poble costaner del mediterrani. No se quin poble és, no se com vaig arribar a aquest lloc, no se com vaig morir, no se perquè vaig morir... Només se que tinc una cita, i no hi faltaré, com no hi falto cada dia des que els meus ossos tenen força per aixecar-se.

Flash
“...Bon dia us parla l’Antoni Bases des del matí de Catalunya ràdio. Primer de tot una nova mala notícia, més morts a les platges de Cadaqués.. A la matinada un camió de les escombraries ha trobat una parella morta dins un cotxe parat al passeig marítim de l’anomenada població. Segueix l’onada de crims. Se sap que l’autor és el mateix, ja que han aparegut les mateixes condicions als cadàvers. Cap senyal de violència i la ja típica gota de mar a la galta de les víctimes simulant una llàgrima. La policia diu tenir ja un sospitós que asseguren que aviat confessarà...”

La fresca nocturna fa més suportable la pudor del meu cos. Olor nauseabunda que arriba directament al meu cervell sense passar per les cavitats nasals, com si d’un càstig es tractés, mantenint en tot moment a la meva ment la condició de difunt.
Passa un cotxe a prop meu, s’atura i el conductor em mira. El miro. La seva mirada queda clavada a la meva i jo m’hi acosto. Mentre mira fixament la seva parella crida. La miro. Ella calla. Els acaricio la cara i mentre se’ls torna blanca, els pregunto. Per què? No responen.

Flash
“... Cada cop està més a prop, he d’aguantar nedant. Segueix, segueix, segueix. Ja tinc a tocar l’illot, ja falta poc.
Veig que hi ha una casa colonial enorme al mig de l’illa. Segueix, segueix, segueix. Els braços se m’adormen, però arribaré. Tot està ple de gavines. Segueix, segueix, segueix. Alguna cosa es mou per allà. M’ha entrat aigua a la boca. Segueix, segueix, segueix. Una dona amb una túnica blanca em mira. Tinc la boca plena d’aigua. M’ofego. Segueix, segueix, segueix. Aire, aire. La dona em mira desapassionadament, perquè no m’ajuda? Segueix, segueix, segueix. M’estén la mà. L’agafo.
Què passa? perdo la força, tinc molta son, molta son.... Veig a través de l’aigua mentre m’ensorro, la impassible mirada de la dona com si mirés a un altre persona. Ja no parpellejo. Aquesta mirada és la de la....”

El vent suau del terral fa moure les palmeres sense poder aixecar la sorra humida per la mullena, permetent-me un pas insegur, però seguit.
El cotxe amb les llums enceses queda enrere, sona el clàxon sense parar com la botzina d’un vaixell. S’encén un llum a una casa, però jo tinc una cita i he de seguir.
Els meus peus entren a l’esperada mar nocturna. L’aigua barrejada amb la sorra travessa els meus turmells. No nedaré. No necessito respirar. Dins l’aigua encara tinc l’últim alè que em deu la mar. Els pulmons se m’omplen i seguidament la resta del cos. La meva gelor crea petits cristalls d’aigua glaçada al voltant del meu cos que fan cruixir els meus ossos.
Oh, destí!!!. T’odio per la meva mort i a la vegada t’agraeixo que ella no em pugui veure ara. Si em veiés en el moment de màxim horror, de ben segur moriria per segona vegada. La mort de l’esperança que tinc en ella.

Camino sense parar pel fons del mar com un astronauta per la lluna, però amb la mirada fixa i el somriure inevitable de la mort.
M’acosto ja al meu destí. L’illot de les gavines. A la dona. A la casa. Ala cita...

Flash
“Full parroquial, dia 2 de setembre del 1713. El passat més d’agost el senyor Vicenç i la seva família van defallir a la tuberculosi que amenaça el nostre poble. Tots preguem per les seves ànimes.
Mai cap família, abans d’aquesta, ha marxat cap a les amèriques tant pobre, ha tornat tant rica, ha regalat al municipi la presència d’una casa amb tanta magnificència i a la vegada ha estat tant generosa amb l’església i els pobres que aquesta sustenta.
No es permetrà dir l’últim adéu als difunts degut al risc de contagi.
Els seus nebots han fet un donatiu per dedicar als desapareguts 4 misses, una per cada membre de la família. També anuncien que no es traslladaran a la casa de l’illot de les gavines i que per tant la posen a la venta...”

Cada cop està més a prop, he d’aguantar nedant. Segueix, segueix, segueix. Ja tinc a tocar l’illot, ja falta poc.
Veig que hi ha una casa colonial enorme al mig de l’illa. Segueix, segueix, segueix. Els braços se m’adormen, però arribaré. Tot està ple de gavines. Segueix, segueix, segueix. Alguna cosa es mou per allà. M’ha entrat aigua a la boca. Segueix, segueix, segueix. Una dona amb una túnica blanca em mira. Tinc la boca plena d’aigua. M’ofego. Segueix, segueix, segueix. Aire, aire. La dona em mira desapassionadament, perquè no m’ajuda? Segueix, segueix, segueix. M’estén la mà. L’agafo.
M’estira amb una força més enllà de la comprensió, que separa l’esperit del meu cos putrefacte com el carnisser despulla de la seva pell al conill.
El meu cos cau al fons del mar, allà on ja ha estat un cop darrere un altre, mentre que jo, agafat de la mà de la Guardiana, camino sense tocar a terra cap a la porta de la casa. No em puc veure el cos, però se que hi sóc. Una immensa felicitat m’inunda, per fi em trobaré amb ells.... i en especial amb ella...

Flash
“En el dia d’avui,25 d’Abril de l’any del Senyor de 1214, jo Fra Francesc de Penyafort de l’Ordre dels Dominics amb la sagrada missió de la radicació del més gran pecat de tots, la bruixeria. Declaro a l’acusada bruixa i a aquest illot possessió del Maligne. Havent parlat prèviament amb l’arcabisbe de Barcelona i el mateix rei, condemno a l’acusada a la crema fins a la mort. Que Déu s’apiadi de la seva ànima. Que trobi al cel el camí que no ha sabut trobar a la terra. Declaro prohibida l’anomenada illa dels esperits i la torre que hi ha durant 1000 anys i un dia...”

Les gavines, els cossos de les quals estan habitats per antics esperits dels qui van perjudicar l’illa, em miren travessant-me amb la mirada. Si jo fos un ésser viu, tindrien l’obligació de llançar-se als meus ulls i arrancar-me’ls, ja que elles són les veritables guardianes de l’illot. Són la força elemental que ens dóna la vitalitat necessària per mantenir la casa i controlar el cos de la bruixa ja fa temps cremada. La dona de la casa.
Com si sabés que penso amb ella, em somriu agradablement contrastant amb la seva mirada apagada sense expressió. Ja puc sentir, i el meu cos sent la por. Vull entrar, la deixo i corro cap a la porta. Ella es queda mirant-me des de fora. Segueix somrient, com si posseís el secret que necessito per salvar-me i desconec totalment. La porta es tanca amb un cop sonor.

Ja sóc a dins. Tota por queda enrere. Ja sento la música de les diferents sales. Estan plenes de gent. Entraré a la de sempre. Abans, però, no m’oblido de mirar el retrat que presideix la sala principal. En ell apareix un home seriós recolzat en un bastó de marfil. Amb un posat seriós, un espès bigoti i una mirada obsessiva, la qual sembla seguir-te allà on vagis.
Les portes s’obren per forces invisibles, assaltant-me un Vals provinent del no res. Un cop els ulls se m’acostumen a la claror que m’agredeix, al davant meu apareix una sala de ball plena de llum amb aranyes de vidre enormes i milers de detalls brillants de decoració. Encara que a primera vista la sala sembla buida. Està plena d’esperits com jo. Poder van morir al mateix temps que jo, poder fa mil anys, poder encara son vius i tot això els sembla un somni. En aquesta festa tot és permès, les edats no tenen importància i ni tant sols la vida, ja que molts ja fa temps que som morts...
Sense un segon més de descans noto unes mans invisibles que m’agafen i m’arrosseguen amb una forta rialla a un ball inacabable. El ball continua, rodem i rodem i tornem a rodar. Les rialles no paren, les converses intranscendents omplen els espais buits provocats pels xiuxiueigs de promeses impossibles fetes a cau d’orella. Ens fem petons i abraçades, no en noto cap, no tinc cos, però les sento directament a l’ànima.
S’obren les portes i apareix ella.

Flash
“Avui no és un bon dia per la tribu. Els déus ens han castigat. Hauríem d’haver fet cas al xaman i haver sacrificat a aquell nadó. Sinó tot això no hagués passat.
Tenim gana i no hi ha caça. Els enemics ens han robat les dones i no tindrem fills perquè ajudin a caçar quan siguem vells. També ens han robat el menjar. Estem desmoralitzats. Morirem tots. Déus envieu-nos ajuda!!!!
Veig una llum que apareix al cel. Baixa a gran velocitat. Serà el senyal?.

El cop ha estat increïble, per un moment s’ha fet de nit i la terra ha trontollat. Aquesta és el senyal. La caiguda d’una pedra enorme del cel al mig del mar creant una illa. Serà la nostra llar lliure d’enemics i depredadors. Mai més tornaré a dubtar de vosaltres!!!. Heu demostrat a aquest humil servidor el vostre poder. Ara se que esteu amb nosaltres. Jo crido:
SANG!!!! GUERRA!!!. No hi haurà presoners mascles.”

Amb un somriure preciós imaginari, em diu “Hola”. L’atracció és increïble. No ens podem veure ni tocar, però ens desitgem. Poder té l’edat de la meva àvia o la d’una nena de 2 anys. Aquí res importa. Tots som el que som a dins.
Ens agafem amb passió, imaginant-nos ardents petons i carícies cada vegada més eròtics. Ballem mentre ens despullem mútuament fins a quedar nus l’un davant de l’altre. El cos de l’esperit és perfecte, cada corba, cada múscul és tal com el puc imaginar. L’excitació arriba a punts inimaginables.
Seguim i seguin ballant al ritme de la música i finalment només parem per fer l’amor...
DING DONG la una. Hora de tornar. Tots ens acomiadem múltiples vegades, bromegem i prometem tornar-nos a veure demà. O poder la propera nit que se’ns permeti alçar.
Mentre camino amb ànim trist cap a la meva tomba, no puc evitar llegir el nom del personatge del quadre:

VICENÇ PARTAL, SR VILAWEB. SALA CULTURA...

Jazzmatalàs