Diumenge, 28 de novembre
Espècies protegides
joan barril
És difícil tenir socis quan no se'ls coneix gaire. Quan són socis minoritaris se'ls protegeix, però quan comencen a créixer t'acaben devorant". Això deia Frascal Aragall, empresari del ram dels somnis, mentre compartia un esmorzar de forquilla amb uns amics de confiança. Aragall passava de l'eufòria a la preocupació. Una bona part de les seves energies les destinava a matisar els ímpetus juvenils dels seus socis. Van arribar unes saborosíssimes costelles de porc i llavors va ser quan un dels comensals més lúcids, el gran naturalista Martí Boada, va il.lustrar la situació amb una curiosa història que ens va deixar clavats a la taula fins al migdia. A la bonhomia i vocació didàctica del Martí l'hi devem.
La senyora Autonomia era d'aquelles dones veteranes que no s'havia volgut casar mai amb ningú. Vivia sola des de feia molts anys. Era alegre i amable amb els veïns, però vivia tancada en el seu petit món. L'acompanyava des de feia anys un preciós periquito xerraire que volava en llibertat per les habitacions del seu apartament. L'Autonomia li donava molles sobre les estovalles i el periquito les devorava amb gana i amb agraï-
ment. Era un periquito poliglot que imitava les veus d'altres congèneres i convertia la casa de l'Autonomia en una selva amable on només ell decidia qui tenia dret a parlar o a callar. Un dia l'Autonomia es va deixar la finestra oberta i el periquito va volar a l'exterior per no tornar mai més.
Van ser dies de gran tristesa. La soledat només és bona quan es busca estar sol. Però era difícil arribar a casa i no sentir l'aleteig del periquito sobre el cap de l'Autonomia ni assistir al ritual de picotejar les engrunes. Amb el cor desconcertat, l'Autonomia passejava per La Rambla quan, en una de les parades d'animals que flanquegen el passeig, va ser capturada per la mirada simpàtica i intel.ligent d'un petit mico. "Em sembla que són titís, senyora. Són animals molt sociables. Se li posarà a les espatlles i menjarà de la seva mà. Ara són petits, però ja li creixeran una mica més". Va ser així com l'Autonomia es va emportar el tití a casa i l'alegria va tornar a regnar a la seva petita llar. I va decidir dir-li Frederic en record al primer i únic nòvio que no va ser mai. El tití l'esperava en tot moment. De tant en tant feia alguna entremaliadura, però l'Autonomia l'hi perdonava. Estava tot el dia enroscat a l'espatlla de la seva nova amiga i veien la televisió, reien i es despertaven junts i el tití no feia més que créixer i créixer.
Va créixer tant el Frederic que al final l'Autonomia ja no el podia aguantar a sobre l'espatlla. Menjava més i més i ja no es limitava al pinso, sinó que a vegades obria la nevera i s'empassava els filets i els estofats que l'Autonomia preparava amb tant afecte. No només creixia el tití, sinó que determinades parts del seu cos també creixien de forma desmesurada i provocaven en la solitària Autonomia unes estranyes pessigolles en la imaginació. El Frederic s'estava fent gran, i no únicament per volum. Els membres d'un mico d'aquestes característiques deixen de ser quatre per passar a ser cinc. L'Autonomia estava fascinada i el tití exhibia els seus atributs amb un juvenil orgull. Del que passava a casa de la senyora Autonomia, el Martí no ens en va explicar res.
Una nit, mentre el Frederic i l'Autonomia estaven asseguts al sofà veient un reportatge del National Geographic per la tele, va aparèixer a la pantalla un reportatge sobre la vida dels mandrils a la selva. El mico es va acostar al vidre i va començar a girar sobre si mateix. Va ser llavors quan l'Autonomia ho va veure clar. El mico de la tele i el de casa seva eren idèntics. No havia estat criant un inofensiu tití, sinó un gran mandril, un animal carnívor, agressiu i difícilment domesticable. Visiblement excitat, el Frederic es va acostar a l'Autonomia mostrant les dents i ella va tenir por i va intentar refugiar-se a la seva habitació. El mandril la perseguia i l'estrèpit de la lluita va arribar als veïns, que van trucar a la policia. Van esbotzar la porta i van trobar a terra una senyora ferida i penjat de l'aranya del menjador un mandril en zel. Incapaços de fer front a l'amenaça, els policies van trucar als experts del zoològic, que van acabar reduint l'animal amb dards sedants i el van portar a un fossat aïllat perquè agredís els seus semblants.
Algunes setmanes després, el vigilant més veterà del zoo va trucar a la porta del director. "Senyor director. Hi ha una cosa curiosa que li vull comentar. Des de fa uns quants dies, una senyora amb el braç en cabestrell s'acosta al fossat del mandril rebel, li deixa un entrepà a la reixa i li pregunta en veu alta: '¿Quan et deixaran anar, Frederic?'".
Frascal Aragall va comprendre que val més soci petit que policia protectora.
El Periòdico. 28-11-04
cromets 9:27 AMEspècies protegides
joan barril
És difícil tenir socis quan no se'ls coneix gaire. Quan són socis minoritaris se'ls protegeix, però quan comencen a créixer t'acaben devorant". Això deia Frascal Aragall, empresari del ram dels somnis, mentre compartia un esmorzar de forquilla amb uns amics de confiança. Aragall passava de l'eufòria a la preocupació. Una bona part de les seves energies les destinava a matisar els ímpetus juvenils dels seus socis. Van arribar unes saborosíssimes costelles de porc i llavors va ser quan un dels comensals més lúcids, el gran naturalista Martí Boada, va il.lustrar la situació amb una curiosa història que ens va deixar clavats a la taula fins al migdia. A la bonhomia i vocació didàctica del Martí l'hi devem.La senyora Autonomia era d'aquelles dones veteranes que no s'havia volgut casar mai amb ningú. Vivia sola des de feia molts anys. Era alegre i amable amb els veïns, però vivia tancada en el seu petit món. L'acompanyava des de feia anys un preciós periquito xerraire que volava en llibertat per les habitacions del seu apartament. L'Autonomia li donava molles sobre les estovalles i el periquito les devorava amb gana i amb agraï-
ment. Era un periquito poliglot que imitava les veus d'altres congèneres i convertia la casa de l'Autonomia en una selva amable on només ell decidia qui tenia dret a parlar o a callar. Un dia l'Autonomia es va deixar la finestra oberta i el periquito va volar a l'exterior per no tornar mai més.
Van ser dies de gran tristesa. La soledat només és bona quan es busca estar sol. Però era difícil arribar a casa i no sentir l'aleteig del periquito sobre el cap de l'Autonomia ni assistir al ritual de picotejar les engrunes. Amb el cor desconcertat, l'Autonomia passejava per La Rambla quan, en una de les parades d'animals que flanquegen el passeig, va ser capturada per la mirada simpàtica i intel.ligent d'un petit mico. "Em sembla que són titís, senyora. Són animals molt sociables. Se li posarà a les espatlles i menjarà de la seva mà. Ara són petits, però ja li creixeran una mica més". Va ser així com l'Autonomia es va emportar el tití a casa i l'alegria va tornar a regnar a la seva petita llar. I va decidir dir-li Frederic en record al primer i únic nòvio que no va ser mai. El tití l'esperava en tot moment. De tant en tant feia alguna entremaliadura, però l'Autonomia l'hi perdonava. Estava tot el dia enroscat a l'espatlla de la seva nova amiga i veien la televisió, reien i es despertaven junts i el tití no feia més que créixer i créixer.
Va créixer tant el Frederic que al final l'Autonomia ja no el podia aguantar a sobre l'espatlla. Menjava més i més i ja no es limitava al pinso, sinó que a vegades obria la nevera i s'empassava els filets i els estofats que l'Autonomia preparava amb tant afecte. No només creixia el tití, sinó que determinades parts del seu cos també creixien de forma desmesurada i provocaven en la solitària Autonomia unes estranyes pessigolles en la imaginació. El Frederic s'estava fent gran, i no únicament per volum. Els membres d'un mico d'aquestes característiques deixen de ser quatre per passar a ser cinc. L'Autonomia estava fascinada i el tití exhibia els seus atributs amb un juvenil orgull. Del que passava a casa de la senyora Autonomia, el Martí no ens en va explicar res.
Una nit, mentre el Frederic i l'Autonomia estaven asseguts al sofà veient un reportatge del National Geographic per la tele, va aparèixer a la pantalla un reportatge sobre la vida dels mandrils a la selva. El mico es va acostar al vidre i va començar a girar sobre si mateix. Va ser llavors quan l'Autonomia ho va veure clar. El mico de la tele i el de casa seva eren idèntics. No havia estat criant un inofensiu tití, sinó un gran mandril, un animal carnívor, agressiu i difícilment domesticable. Visiblement excitat, el Frederic es va acostar a l'Autonomia mostrant les dents i ella va tenir por i va intentar refugiar-se a la seva habitació. El mandril la perseguia i l'estrèpit de la lluita va arribar als veïns, que van trucar a la policia. Van esbotzar la porta i van trobar a terra una senyora ferida i penjat de l'aranya del menjador un mandril en zel. Incapaços de fer front a l'amenaça, els policies van trucar als experts del zoològic, que van acabar reduint l'animal amb dards sedants i el van portar a un fossat aïllat perquè agredís els seus semblants.
Algunes setmanes després, el vigilant més veterà del zoo va trucar a la porta del director. "Senyor director. Hi ha una cosa curiosa que li vull comentar. Des de fa uns quants dies, una senyora amb el braç en cabestrell s'acosta al fossat del mandril rebel, li deixa un entrepà a la reixa i li pregunta en veu alta: '¿Quan et deixaran anar, Frederic?'".
Frascal Aragall va comprendre que val més soci petit que policia protectora.
El Periòdico. 28-11-04
Diumenge, 14 de novembre
Radioactivitat
Un secret, dos, tres? Tant se val, n'hi ha tants que, a hores d'ara, estan tots embullats. Em dius que te'ls expliqui fil per randa, que no és bo guardar-los perquè em cremaran per dintre. Però cada vegada em costa més de fer-ho. Quan els deixo treure el nas i els toca l'aire, senten un calfred que els deixa glaçats. Esperen allà quiets que algú els escalfi i no arriben enlloc, s'esquerden i es desfan. Es millor per ells, i per mi, que es quedin on són, fent companyia als altres.
Fan pudor i ràbia ¿Saps? I aquesta barreja no és fàcil de manipular, ni que sigui amb guants. S'ha convertit en material radioactiu que cal encofrar.
Per tant, a partir d'ara no els tocarem més. Farem con si no ho fossin. Potser així, si no els fem cas, al final es cansen i foten el camp.
cromets 3:26 PMRadioactivitat
Un secret, dos, tres? Tant se val, n'hi ha tants que, a hores d'ara, estan tots embullats. Em dius que te'ls expliqui fil per randa, que no és bo guardar-los perquè em cremaran per dintre. Però cada vegada em costa més de fer-ho. Quan els deixo treure el nas i els toca l'aire, senten un calfred que els deixa glaçats. Esperen allà quiets que algú els escalfi i no arriben enlloc, s'esquerden i es desfan. Es millor per ells, i per mi, que es quedin on són, fent companyia als altres. Fan pudor i ràbia ¿Saps? I aquesta barreja no és fàcil de manipular, ni que sigui amb guants. S'ha convertit en material radioactiu que cal encofrar.
Per tant, a partir d'ara no els tocarem més. Farem con si no ho fossin. Potser així, si no els fem cas, al final es cansen i foten el camp.
Diumenge, 7 de novembre
Tarda al cinema
Mercè Rodoreda
La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor.
La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, "Tarda al cinema".
Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: "Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per a mi m'és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una senyora de darrera ha fet: "Pst."
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...
cromets 1:49 PMTarda al cinema
Mercè Rodoreda
La majoria dels llibres tenen una prehistòria. Lectures, esborranys i escrits primerencs de l'autor. La Plaça del Diamant també té la seva. Mercè Rodoreda la localitza en la influència de la lectura de Candide de Voltaire i en la situació que planteja en un conte seu, "Tarda al cinema".
Diumenge, 2 de Juny.- Aquesta tarda amb en Ramon hem anat al Rialto. Quan hem entrat ja estàvem desavinguts i mentre ell comprava les entrades jo tenia ganes de plorar. I tot ha vingut per una ruqueria, ja ho sé. Ha començat així. Ahir em vaig ficar al llit a la una. Havia vetllat fins a les dotze per culpa del fil blau elèctric que havia perdut i sense fil no podia acabar l'smok. I la mare anava rondinant: "No saps mai què et fas de les coses, com el teu pare" per acabar-me de posar més nerviosa. El pare li va donar una mala mirada i s'anava traient els barbs del nas assegut davant de la taula amb el mirall de mà arrepenjat a l'ampolla del vi. A l'últim vaig trobar el fil i vaig poder acabar l'smok. Però encara havia de planxar la brusa i la faldilla. Em vaig ficar al llit baldada i vaig pensar una mica en en Ramon fins que em va venir la son. Avui, havent dinat, quan ha trucat jo ja estava vestida, amb tres roses al cap i tot. Ha entrat com un boig i sense ni mirar-se la brusa i la faldilla, tanta feina que havia tingut a planxar-les, se n'ha anat de dret cap al pare, que seia en el balancí mig endormiscat, i li ha dit: "En Figueres diu que més val que no omplim cap fitxa: ja m'ho pensava jo que l'havien ensarronat". El pare ha obert un ull, l'ha tornat a tancar de seguida i s'ha posat a gronxar-se. Però ell ha anat enraonant com si no veiés que el feia empipar i vinga dir que els refugiats havien de fer això i allò i en tota l'estona ni m'ha mirat. A l'últim m'ha dit: "Anem Caterina." I m'ha agafat pel braç i hem sortit al carrer. Jo li he dit: "Sempre dius coses per molestar-lo, també. Ets molt pesat." Però això no és res. A mig camí anàvem sense enraonar i tot d'una em deixa anar el braç. Oh , de seguida m'he adonat del que passava: per l'altra vorera, en sentit contrari, venia la Roser. Ell sempre em diu que amb la Roser només havien fet broma. Sí, sí, broma, però m'ha deixat anar. Ella ha passat tibada, sense mirar-nos. Jo li he dit: "En lloc de ser jo sembla que sigui ella la teva promesa." (Ara m'adono que he escrit tot aquest tros seguit, i la mestressa sempre em deia que de tant en tant fes punt i a part. Però com que això només ho escric per a mi m'és igual.)
Jo doncs tenia ganes de plorar mentre ell comprava les entrades, i el timbre del cinema encara em feia estar més trista. Jo tenia ganes de plorar perquè, en Ramon, me l'estimo i m'agrada quan fa aquella olor de quina el dia que va a casa del barber a fer-se tallar els cabells, encara que m'agrada més quan els porta una mica llargs i sembla Tarzan, de perfil. Jo ja sé que em casaré, perquè sóc maca, però vull casar-me amb ell. La mare sempre ho diu que acabarà a la Guaiana amb tant mercat negre. Però no en deurà fer tota la vida i ell diu que així ens podrem casar més de pressa. I potser té raó.
Ens hem assegut sense dir-nos res i la sala feia olor de zotal. Primer han fet les actualitats: ha sortit una noia que patinava i dresprés tot de bicicletes i després tres o quatre senyors asseguts al voltant d'una taula i aleshores ell s'ha posat a xiular i a picar de peus com si fos boig. El senyor que teníem davant s'ha girat i han anat discutint fins a l'acabament. Després han fet una pel·lícula de ninots que no m'ha agradat gens: hi sortien tot de vaques que enraonaven. A mitja part hem anat al bar a beure un Pampre d'Or i hi ha trobat un amic que li ha preguntat si tenia paquets de Camel i mitges de Nylon i ell ha contestat que la setmana que ve en tindrà perquè anirà a l'Havre. Jo pateixo quan és fora perquè encara que no ho digui sempre penso que l'agafaran i que li posaran les manilles.
Per culpa del mercat negre no hem vist el començament i quan anàvem a seure tothom rondinava perquè amb les soles de fusta faig molta fressa encara que camini a poc a poc. Els de la pel·lícula sí que s'estimàvem. Jo ho veig que nosaltres no ens estimem així. Hi havia una espia i un soldat i en acabar els afussellaven a tots dos. A les pel·lícules sempre és molt bonic perquè si els que s'estimen són desgraciats, pateixes una mica perquè penses que tot anirà bé; però quan jo ho sóc no ho sé mai si tot anirà bé. I si alguna vegada acaba malament, com avui, tota la gent està trista i tothom pensa: quina pena! Els dies que jo estic molt desesperada, com que ningú no ho sap, és pitjor. I si ho sabessin, tothom riuria. Quan ha vingut el tros més trist ell m'ha posat el braç sota l'espatlla i ja no hem estat tan enrabiats. Jo li he dit: "No vagis a l'Havre aquesta setmana." I una senyora de darrera ha fet: "Pst."
Ara he llegit tot això que acabo d'escriure i veig que no és ben bé el que volia dir. Sempre em passa igual: explico coses que de moment em sembla que tenen importància i després m'adono que no en tenen gens. Per exemple, tot allò del fil blau que ahir a la nit no podia trobar. Després, qualsevol que llegís aquest diari diria que penso que en Ramon no m'estima i jo crec que sí que m'estima encara que sembli que només pensa en comprar i vendre porqueries. El que voldria saber explicar és que, encara que gairebé sempre estigui trista, en el fons estic contenta. Si algú llegís això es faria un tip de riure. Jo ja ho sé que sóc una tanoca, i el pare sempre diu que ell és un beneit, i això al capdavall és el que em fa estar més trista perquè penso que serem un parell de desgraciats. Però, mira...